Juntes anem més lluny! Crònica de la jornada sobre internacionalització amb l’Institut Ramon Llull, el Festival Z i L’Última Merda
02.05.26
El passat 18 de març va tenir lloc una jornada d’intercanvi i aprenentatge mutu sobre internacionalització en arts escèniques, coimpulsada per l’Institut Ramon Llull i el Festival Z i dinamitzada per L’Última Merda Col·lectiu. L’activitat va durar de les deu del matí a les cinc de la tarda (amb brunch inclòs!), i va comptar amb la participació especial de David Marin (Nau Ivanow), Núria Ramis (Festival Grec), Jordi Duran (Festival MAC i Festival de Nadal de Barcelona – ICUB) i Ester Campabadal (ICEC), així com amb una desena de companyies i artistes joves vinculades als entorns del Festival Z, l’escola universitària ERAM i la Nau Ivanow.
Com sol passar amb les activitats de L’Última Merda, la jornada va començar movent el cos, al ritme de “La gira internacional de les dives”, on artistes i programadores, joves i grans, van poder trencar ràpidament totes les barreres, traient l’estrella que cadascuna duu a dins.
Amb la samarreta suada i les vergonyes tretes, van engegar la jornada Teresa Carranza i Anna Monge, de l’Àrea de Creació de l’Institut Ramon Llull, que van explicar el funcionament de l’Institut i les diferents línies de suport que ofereix en l’àmbit de les arts escèniques: suport a la creació, exhibició, mobilitat, traducció i subtitulació, a més de residències internacionals. Carranza va destacar la importància que juga tot l’ecosistema teatral en l’àmbit de la internacionalització, la necessitat d’anar a fires i mercats i posar-se en relació.
De fet, alguns dels ajuts de l’ICEC, com va explicar Ester Campabadal, cobreixen també les despeses derivades de la prospecció (que no exhibició, com sí que ho fa el Llull) a aquests festivals i fires. Compte, que de vegades els ajuts triguen molt a resoldre’s, algú diria que potser massa, però és el preu a pagar per fer que tot sigui el màxim de rigorós i objectiu possible. “No és que sigui lent, és transparent”, va destacar Monge. Potser el problema de Rodalies també és una qüestió de transparència, doncs?
Tot s’entén millor quan ho poses a prova. Abans de tenir temps d’oblidar les opcions de subvencions, L’Última Merda va proposar el seu clàssic joc d’acreditacions. Totes les assistents van rebien una identitat fictícia a través de la qual havien de relacionar-se amb la resta, com si fossin en un mercat real. Companyies ben estrambòtiques, agents facilitadors de la internacionalització amb noms sospitosament similars a la realitat, i altres festivals i espais d’arreu del món. Qui fa més vincles, guanya.
LA XARXA HO ÉS TOT
Internacionalitzar-se és clau… però, què vol dir, ben bé? A la taula rodona amb David Marin, Núria Ramis i Jordi Duran, els conceptes que més van aparèixer van ser honestedat, mercats estratègics i, sobretot, xarxa. Cuidar la xarxa, conèixer l’entor, és clau per a una bona internacionalització. De fet, en aquesta línia, Marin distingeix el concepte d’internacionalització del de mobilitat internacional. El primer té relació amb cuidar aquesta xarxa, fomentar espais de cura i d’aprenentatge, treballar amb estratègia i escoltant cada territori; el segon, en canvi, suposa només buscar bolos a l’estranger. Per a Marin, “no has d’anar a mercats i festivals esperant vendre bolos, sinó que són els espais de cura, d’enamorar-se, de conèixer gent, per després més endavant ja parlar de col·laboracions”. La clauen aquests entorns? La constància.
Evidentment que hi ha projectes més fàcils d’internacionalitzar que d’altres (un exemple són les propostes de dansa i circ, que normalment no tenen text i no necessiten traducció), però Ramis destaca que al món hi ha interès per conèixer el que passa aquí. I la llengua, de vegades pot ser una barrera més a casa nostra que a Europa, on estan acostumats a llegir sobretítols. La creadora Llucia Cerdà, de la companyia Sa Vorera des Tassó, comparteix que el dialecte balear, que li havia suposat una barrera en la seva formació a Barcelona, no té per què ser cap obstacle afegit a l’altra punta del món, on tant els fa llegir sobretítols d’una cosa o d’una altra.
Cal fer atenció a cada territori, destaca Duran “el que aquí funciona en teatre de carrer potser no funciona al Regne Unit, però sí a França”. Conèixer l’altre és cabdal, afegiran Carranza i Campabadal més tard, hem de saber qui és el nostre interlocutor, quins interessos té, i tenir ganes de dialogar-hi, més enllà de vendre el nostre projecte. Prepara les reunions i no anar a cegues.
Ara bé, Campabadal ens aporta una dosi de realisme: somiar està molt bé, però no tots els projectes són per al mercat internacional, i per rodar pel món “cal tenir múscul”. Primer, afiancem el nostre projecte aquí, busquem-nos un equip de producció, distribució. I quan tinguem una estructura forta, aleshores serà el moment de saltar fora.
I quan arribi el moment de saltar, seguir la intuïció i deixar-se acompanyar de bones aliades. Alguns dels noms que ens recomanen les nostres expertes són Iva Horvat, d’Art Republic (que ofereix mentories, amb un repensament total del projecte per encarar-lo a distribució); la institució belga CAMPO (espai de residència que acompanya processos llargs de creació i exhibició i que, atenció, té vincle amb La Caldera de Barcelona), o la gestora Irene Segura (ambaixadora clau per conèixer el mercat del Regne Unit).
INTERNACIONALITZACIÓ STARTER PACK
Després de la taula rodona, passem al brunch a la terrassa, sota el sol i entre edificis modernistes, i després ens regalem encara unes dinàmiques plàstiques per fer bullir el pensament des de les mans. Tot plegat, per acabar amb uns racons de cures més personalitzats on grups de tres o quatre artistes podran compartir els seus dubtes a soles amb les diverses expertes que han assistit a la jornada.
Un d’aquests racons, per exemple, se centra en els errors més freqüents que poden donar-se en començar a rodar pel món. Duran explica que cada país té els seus codis socials, i també les seves legislacions específiques. Per exemple, aquí tenim molt arrelada la cultura del correfoc i dels diables, però en altres regions poden sorgir molts problemes legals amb espectacles que facin servir pirotècnia. També, cada país té les seves teranyines administratives particulars, i aquí cal no enganxar-se els dits amb despeses associades: riscos laborals, pòlisses… I, sobretot, cal pactar el preu del catxet, sempre per escrit, i que sigui inamovible! Sobretot quan hi ha aranzels o canvis de divises.
Que no t’enganyin, la primera impressió compta. En un món en què “no semblem desesperades, és que estem desesperades”, com diu una de les artistes assistents a la jornada, Gaia Bautista, hem de saber combinar la perseverança amb la paciència. Marin ens ho recorda: mirar a qui enviem les coses, no fer mails genèrics, menys és més. I sobretot, insistir de manera raonable quan no ens fan cas, recordem que a l’altra banda de l’ordinador hi ha una persona que té la responsabilitat de fer la seva feina, però que no deixa de ser humana i tenir sentiments. No siguem com en Bernie Sanders, insistint fins a l’infinit; de vegades un silenci d’un programador pot ser interpretat com una resposta eloqüent.
Finalment, hem de trobar la manera que un món tan aclaparador com el de la internacionalització no ens sobrepassi. Hi ha moltes portes on trucar i el temps és limitat: com saber quines triar? Per a Ramis, la resposta és deixar-se ajudar, confiar en el boca orella. Contactar amb amigues o conegudes que ja hagin fet el primer pas i demanar-los consell. Veure per on s’ha mogut aquella companyia que tant ens agrada i seguir-li les passes. O demanar suport a la gent del Llull. Podem perdre molt de temps i energies buscant a cegues. La xarxa (paraula que ens ha acompanyat durant tota la jornada, i que potser n’és el millor resum) és la base perquè fires, mercats i circuits internacionals no ens superin tant, i per aprendre quina és la nostra manera de moure’ns-hi. Una paraula que uneix la missió de l’Institut Ramon Llull amb l’esperit del Festival Z, que procura que cada any les generacions d’artistes hi facin pinya. I que entronca també amb la voluntat lúdica i relacional de L’Última Merda. Juntes, no només som més fortes, sinó que ens ho podem passar molt millor.
@lultimamerda
El passat 18 de març va tenir lloc una jornada d’intercanvi i aprenentatge mutu sobre internacionalització en arts escèniques, coimpulsada per l’Institut Ramon Llull i el Festival Z i dinamitzada per L’Última Merda Col·lectiu. L’activitat va durar de les deu del matí a les cinc de la tarda (amb brunch inclòs!), i va comptar amb la participació especial de David Marin (Nau Ivanow), Núria Ramis (Festival Grec), Jordi Duran (Festival MAC i Festival de Nadal de Barcelona – ICUB) i Ester Campabadal (ICEC), així com amb una desena de companyies i artistes joves vinculades als entorns del Festival Z, l’escola universitària ERAM i la Nau Ivanow.
Com sol passar amb les activitats de L’Última Merda, la jornada va començar movent el cos, al ritme de “La gira internacional de les dives”, on artistes i programadores, joves i grans, van poder trencar ràpidament totes les barreres, traient l’estrella que cadascuna duu a dins.
Amb la samarreta suada i les vergonyes tretes, van engegar la jornada Teresa Carranza i Anna Monge, de l’Àrea de Creació de l’Institut Ramon Llull, que van explicar el funcionament de l’Institut i les diferents línies de suport que ofereix en l’àmbit de les arts escèniques: suport a la creació, exhibició, mobilitat, traducció i subtitulació, a més de residències internacionals. Carranza va destacar la importància que juga tot l’ecosistema teatral en l’àmbit de la internacionalització, la necessitat d’anar a fires i mercats i posar-se en relació.
De fet, alguns dels ajuts de l’ICEC, com va explicar Ester Campabadal, cobreixen també les despeses derivades de la prospecció (que no exhibició, com sí que ho fa el Llull) a aquests festivals i fires. Compte, que de vegades els ajuts triguen molt a resoldre’s, algú diria que potser massa, però és el preu a pagar per fer que tot sigui el màxim de rigorós i objectiu possible. “No és que sigui lent, és transparent”, va destacar Monge. Potser el problema de Rodalies també és una qüestió de transparència, doncs?
Tot s’entén millor quan ho poses a prova. Abans de tenir temps d’oblidar les opcions de subvencions, L’Última Merda va proposar el seu clàssic joc d’acreditacions. Totes les assistents van rebien una identitat fictícia a través de la qual havien de relacionar-se amb la resta, com si fossin en un mercat real. Companyies ben estrambòtiques, agents facilitadors de la internacionalització amb noms sospitosament similars a la realitat, i altres festivals i espais d’arreu del món. Qui fa més vincles, guanya.
LA XARXA HO ÉS TOT
Internacionalitzar-se és clau… però, què vol dir, ben bé? A la taula rodona amb David Marin, Núria Ramis i Jordi Duran, els conceptes que més van aparèixer van ser honestedat, mercats estratègics i, sobretot, xarxa. Cuidar la xarxa, conèixer l’entor, és clau per a una bona internacionalització. De fet, en aquesta línia, Marin distingeix el concepte d’internacionalització del de mobilitat internacional. El primer té relació amb cuidar aquesta xarxa, fomentar espais de cura i d’aprenentatge, treballar amb estratègia i escoltant cada territori; el segon, en canvi, suposa només buscar bolos a l’estranger. Per a Marin, “no has d’anar a mercats i festivals esperant vendre bolos, sinó que són els espais de cura, d’enamorar-se, de conèixer gent, per després més endavant ja parlar de col·laboracions”. La clauen aquests entorns? La constància.
Evidentment que hi ha projectes més fàcils d’internacionalitzar que d’altres (un exemple són les propostes de dansa i circ, que normalment no tenen text i no necessiten traducció), però Ramis destaca que al món hi ha interès per conèixer el que passa aquí. I la llengua, de vegades pot ser una barrera més a casa nostra que a Europa, on estan acostumats a llegir sobretítols. La creadora Llucia Cerdà, de la companyia Sa Vorera des Tassó, comparteix que el dialecte balear, que li havia suposat una barrera en la seva formació a Barcelona, no té per què ser cap obstacle afegit a l’altra punta del món, on tant els fa llegir sobretítols d’una cosa o d’una altra.
Cal fer atenció a cada territori, destaca Duran “el que aquí funciona en teatre de carrer potser no funciona al Regne Unit, però sí a França”. Conèixer l’altre és cabdal, afegiran Carranza i Campabadal més tard, hem de saber qui és el nostre interlocutor, quins interessos té, i tenir ganes de dialogar-hi, més enllà de vendre el nostre projecte. Prepara les reunions i no anar a cegues.
